Catalunya es mereix un respecte!


Fotografies de la senyera abans i després de la bandalitat

Doncs sí, un dia més demostren el respecte que ens tenen a nosaltres i al que nosaltres defensem.

Com ja fa uns anys a casa vam penjar una senyera de balcó a balcó en motiu de la diada (com es veu a la part superior de la fotografia) i quan ens hem llevat aquest matí (15/09/2013) hem descobert que algú s’havia enamorat tant de la nostra bandera que se l’ha volgut endur a casa seva arrencant-la i deixant només el tros que queda menys a l’abast des del carrer i les vetes que aguantaven la resta.

Realment no entenem quin mal podia fer la nos

tra senyera a aquestes persones, però és un exemple més de la irritació que els provoca pensar que podem aconseguir marxar i allunyar-nos de gent com ells. Com l’atemptat

 que van fer a Madrid per la diada demostren que alguns (per sort, una minoria) són capaços de fer el que faci falta per no perdre’ns. Com pretenen que no vulguem marxar si cada dos per tres ens sentim atacats, ja sigui amb actes violents com els ja esmentats o amb lleis contra la nostra llengua?

Personalment ens hem sentit atacats, no tant pel valor econòmic que pogués tenir la bandera com pel que per nosaltres representa la senyera: la bandera del nostre país i la voluntat de que sigui reconegut i respectat.

I això és només un dels casos. Una amiga m’ha comentat que a un amic seu li van cremar la bandera que tenia penjada des de

la seva habitació, i ell era dins dormint! Sort que una veïna el va alertar, perquè es veu que el foc ja començava a entrar a l’habitació. I tots els casos que de ben segur cadascú de nosaltres podria anar explicant!

On anirem a parar? Una cosa està clara: nosaltres no ens rebaixarem al seu nivell i no ens hi tornarem, perquè com a bons catalans sabem què és el respecte. Ara bé, que es preparin, perquè la senyera de l’any que ve serà molt millor i més difícil de fer caure!

A més, tot i el mal que a casa ens pugui haver fet aquest incident, els haig de donar les gràcies per sumar raons a la nostra causa. ¡GRACIAS!

Reflexió de “El gran banquet”


És el moment de reflexionar el que se’ns intenta ensenyar en aquesta rondalla. Per qui encara no l’hagi llegit ho podeu fer aquí.

El conte ens presenta tres moments d’indignació per part de la agent del país. El primer quan el rei els demana que portin arròs. Després quan veuen que no utilitzaran l’arròs que han portat i per últim quan els diuen que se l’han d’emportar. Moments d’indignació ja que no saben el per què de tot plegat. El rei només està posant a prova la seva generositat, la qual premia canviant l’arròs per or.

L’interessant, però, són les diferents respostes dins dels convidats.

En un primer lloc tenim els que porten poc arròs i quan tornen a casa no se l’emporten. Aquests no perden gaire, però no guanyen com altres. Ells es penediran d’haver-ne portat tan poc i d’haver-lo deixat al castell. Aprendran a no ser tan impulsius i no deixar-se emportar per les emocions del moment.

En segon lloc hi ha aquells que no són tan generosos i porten poc arròs, però sempre compleixen amb el que se’ls demana. Estaran satisfets perquè hi hauran sortit guanyant, tot i que els agradaria tornar enrere per poder guanyar més. Són els que es limiten a fer cas i després veuen que potser haurien hagut de parar-se a pensar.

També tenim els que són generosos i carreguen fins al castell un gran sac d’arròs i a l’hora de marxar se l’enduen. Quina gran alegria saber que tot l’esforç ha merescut la pena. Quina joia quan et veus recompensat pel teu treball! Són aquells que sempre miren de donar el millor de si, encara que això suposi haver de patir.

Per últim tenim els que per mi són els més interessants. Són els que més hi perden. Aquells que d’entrada ho han donat tot i han portat fins al castell un gran sac d’arròs, però a l’hora de marxar estan tan emprenyats que el deixen allà. Ens poden fer pensar en aquells que donen i treballen molt, però que abandonen abans de collir els fruits. Aquells que després de lluitar tiren la tovallola. No només han perdut tot allò que hi han dedicat sinó que a sobre no aconsegueixen res.

I tu, què haguessis fet? Quant arròs haguessis portat? L’hauries tornat a carregar fins a casa? o l’hauries deixat allà?

Creació literària: ‘El gran banquet’


Aquí us deixo una història que vaig sentir explicar que té una reflexió molt bonica:

El gran banquet

Diuen que a l’edat mitjana va haver-hi un rei que va convidar a tota la gent del país al seu castell per gaudir d’un banquet. Només els demanava un favor: que portessin arròs. Molts ciutadans d’aquell país es van enfadar, perquè qui et convida a casa seva i et demana que portis tu el menjar? Tot i així, no es podien negar ni a anar-hi ni a no portar el que els demanava: era el rei!

Va arribar el gran dia i començà a arribar gent de tot arreu: des de les muntanyes nevades del nord fins a les illes més insignificants del mar de l’est. Tots portaven arròs, però en quantitats molt diferents. Aquells que havien rebut la notícia amb més desil·lusió havien portat uns paquets petits d’arròs mentre que aquells que eren més generosos portaren sacs tan grossos que els havia cotat molt carregar-los fins allà. Tothom va deixar el seu arròs allà on els soldats els van indicar i entraren per gaudir del que el rei havia preparat.Banquet medieval

Quan els van fer entrar en el menjador, tots.els convidats es quedaren bocabadats: unes llargues taules estaven servides amb menjars suculents de tota mena; però el que més els va sorprendre va ser que en tots els plats no hi havia ni un gra d’arròs. Com es van enfadar, alguns! Només els faltava això; que haguessin portat l’arròs fins allà i a sobre no se’l mengessin! Tot i estar tan enfadats, però, no van estar-se de menjar fins que no van poder més; realment era un banquet deliciós.

Era l’hora de tornar cap a casa i es va demanar als convidats que s’emportessin l’arròs que havien portat. Gran moment d’enrenou, us ho podeu imaginar. Molts convidats indignats. Havien portar l’arròs fins el castell, no n’havien menjat i ara se l’havien d’endur. Com que era la voluntat del rei molts ho van fer, però alguns s’hi van negar i van deixar els seus sacs allà.

Quina sorpresa que va endur-se la gent d’aquell país quan van arribar a casa i van obrir els sacs d’arròs! Allà on ells havien posat el que pensaven que seria el seu dinar estava ple de monedes d’or!

—–

Podeu veure’n la reflexió aquí.

“Estima i fes el que vulguis…”


Ens diu Sant Agustí: “Estima i fes el que vulguis. Si calles, callaràs amb amor; si crides, cridaràs amb amor; si perdones, perdonaràs amb amor. Si tens l’amor ben arrelat en tu, cap altra cosa excepte l’amor serà el teu fruit”.

Sembla que aquest aforisme, aquesta frase, ens obre les portes a infinitats de possibilitats. “… fes el que vulguis…”, diu. Però centrem-nos en la primera part: “Estima…”

Sant Agustí d'HiponaFa un temps vaig arribar a la conclusió que, de tots els valors que hi ha, el més important és el respecte. Quasi tots els valors que puguem pensar deriven del respecte. La justícia és el respecte per a la veritat. La llibertat és el respecte a la nostra condició. La responsabilitat és el respecte als nostres drets i a les conseqüències dels nostres actes… Podríem pensar que aquell que realment respecta és una persona amb molts valors. Però d’on ve el respecte? Quina és la seva raó de si?

Respectem les coses per amor. Quan respectem mostrem la nostra estima cap allò que estem respectant. Per tant, si l’origen del respecte és l’amor, el valor més important de tots és estimar. L’amor implica donar-se, voler el millor pels altres i, com no, respectar-los.

Ara podem tornar a l’aforisme i aturar-nos en la part que ens pot crear conflicte: fer el vulguem. Això ens diu Sant Agustí; sí, però amb la primera condició de que estimem. Si tenim l’amor com a filtre res del que vulguem fer serà dolent. Si estimem de veritat tot allò que fem estarà farcit d’amor; o com ens diu el sant: “Si tens l’amor ben arrelat en tu, cap altra cosa excepte l’amor serà el teu fruit”.

Un cop arribats a aquest punt, podem anar més enllà. Si estimem, tots els nostres actes, tot allò que fem, serà amor i per tant tindrem una pau i una alegria interior que ens farà feliços. Així doncs, podem modificar la frase principal per: “Estima i sigues feliç…”

1r aniversari!


Ahir, 2 de gener de 2013, aquest bloc va fer un any i va acabar el dia amb un total de 2043 visites, tot un èxit que quan vaig començar a escriure no hagués imaginat. Si he arribat aquí és per tots vosaltres, moltes gràcies!

Desitjo que aquest any 2013 que comença sigui un any que gaudiu molt i que seguim creixent.

1r aniversari

Creació literària: ‘Allà’


Avui comença una nova categoria d’Un Jove Diferent, Creació literària. Aquí en teniu el primer resultat:

Allà

“En saps molt poc”, “Has vist quin tipus de gent hi va?” o “Ja t’ho has pensat bé?” eren alguns dels comentaris que li deien els seus amics. Ells no les tenien totes sobre la idea que havia passat pel cap d’en Víctor, però ell no estava disposat a tirar la tovallola sense intentar-ho.

Portava gairebé tota la seva vida buscant el poble adequat on anar. Primer era per anar-hi de vacances, però amb el temps s’havia adonat que el que realment volia era buscar on anar a viure. Fins aleshores totes les propostes que se li havien presentat havien sigut descartades o bé perquè a ell, en el fons, no l’interessava anar-hi o bé perquè allà on volia anar posaven moltes traves i la cosa es tornava impossible. Així havia anat sempre; però ell creia que aquest cop seria diferent. Era un lloc peculiar, sí; mai abans s’havia interessat per un lloc semblant, però era especial. Havia despertat en ell una inquietud, un aire d’intriga pel que podia arribar a amagar o amb el que el podria sorprendre.

A més a més, era el primer cop que semblava factible anar allà on volia dirigir-se. Tot abans havien sigut decepcions, potser aquell cop era el definitiu i hi anava i li agradava i s’hi quedava, sorprenent a tots. Fins i tot a ell mateix…

—–

Eleccions convocades pel 25N


Ahir, 25 de setembre de 2012, el president Mas va anunciar, en el Debat de Política General del Parlament, que convocava unes eleccions anticipades. Molts se li van tirar ahir i se li tiraran a sobre per aquesta decisió, però té la seva lògica.

El poble ha parlat i ara s’ha de traslladar el que ha dit a les urnes, que és, en una democràcia, la manera de saber el pes real de les majories i de les minories del país. A més, el president va explicar que va guanyar les eleccions del 2010 amb un programa on hi figurava el Pacte Fiscal, però no cap objectiu que anés més enllà; i emprendre aquest nou projecte seria defraudar els votants.

També va exposar el rebuig al Pacte Fiscal, que no s’ha vist com una solució sinó com un problema. El Pacte Fiscal no demanava diners, sinó sortir del règim comú de la LOFCA, Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (coneguda també com “café para todos“), concedir al Parlament de Catalunya la capacitat de modificar els impostos, transferir a la Generalitat l’Agència Tributària estatal i a partir d’aquí pactar un sistema de finançament bilateral per Catalunya, reduint el dèficit fiscal que es pateix, però a mesura que s’anés recuperant l’activitat econòmica. Repeteixo: el Pacte Fiscal no demanava diners.

En el seu discurs el president també va explicar l’alta capacitat de Catalunya per convertir-se en un estat. Entre altres dades va explicar que Catalunya crea quatre vegades més riquesa i exporta cinc vegades més del que li correspon per la seva població i si  fos un estat, es trobaria entre els 50 països més exportadors del món.

Tal com va dir en el principi del discurs, “en moments excepcionals, decisions excepcionals”. Catalunya ha començat un nou camí que no es pot barrar a base de negacions i amenaces. Evidentment Espanya ens ha ajudat a arribar a ser el que som, però no es pot dir que no els hi haguem agraït prou. Ara volem fer la nostra.

(Aquells que ho volgueu podeu veure el discurs sencer aquí.)

El discurs més curt


Fa poc em va arribar aquest petit discurs de Bryan Dyson, ex-president de Coca-Cola. El va dir quan va deixar el seu càrrec.

És un discurs curt però clar, amb idees contundents i clares. Us el deixo aquí perquè pugueu gaudir-lo i reflexionar sobre el que pretén transmetre.

“Imagina la vida com un joc en el que estàs fent malabars amb cinc pilotes. Aquestes són:

  • El teu treball,
  • La teva família,
  • La teva salut,
  • Els teus amics i
  • La teva vida espiritual,

I tu mantens totes aquestes a l’aire.
Ràpidament t’adonaràs que el Treball és com una pilota de goma. Si la deixes caure, rebotarà i tornarà. Però les altres quatre pilotes: Família, Salut, Amics i Esperit són fràgils, com de cristall.
Si deixes caure’n una, irrevocablement sortirà estellada, marcada, malmesa i fins i tot trencada.
Mai tornarà a ser el mateix. Has d’entendre això: apreciar i esforçar-te per aconseguir i cuidar el més valuós.

Treballa eficientment en l’horari regular de l’oficina i deixa la feina a temps.
Dóna-li el temps necessari a la teva família i als teus amics.
Fes exercici, menja i descansa adequadament.
I sobre tot… creix en la vida interior, el l’espiritual, que és el més transcendental, perquè és etern.

Shakespeare deia:
Sempre em sento feliç, saps per què?
Perquè no espero res de ningú; esperar sempre fa mal.
Els problemes no són eterns, sempre tenen solució.
L’únic que no es resol és la mort.
La vida és curta, per això estima-la!
Viu intensament i recorda:

Abans de parlar… Escolta!
Abans d’escriure… Pensa!
Abans de criticar… Examina’t!
Abans de ferir… Sent!
Abans d’orar… Perdona!
Abans de gastar… Guanya!
Abans de rendir-te… Intenta!

ABANS DE MORIR… VIU…!!”

 

UnJoveDiferent desitja que estigueu passant unes molt bones vacances!

 

Arriben les vacances!


Bé, l’estiu ja és aquí i UnJoveDiferent se’n va de vacances (per treballar, clar està). El setembre tornarem amb més força i preparats per omplir el bloc de nous articles d’opinió. Moltes gràcies a tots per la vostra fidelitat!

Bon estiu tothom!

La teoria de la busca


Acabo de llegir la carta d’un lector a La Vanguardia on diu el següent:

Jo encara vaig fer la mili, a Madrid. Entre d’altres inutilitats, ens van ensenyar a desfilar. Es tractava de posar els homes en formació de manera que davant de tot i d’esquerra a dreta descendent hi havia els més alts, que anomenaven gastadores. Al darrere de tot, els més menuts, que en l’argot casernari eren considerats la calderilla. Per entendre-ho, agafem solament la primera fila de davant al darrere i tindrem al capdavant un soldat alt i al darrere un de menut. A la busca del rellotge, el gastador seria al punt central, mentre que la calderilla seria a la punta. Quan manin anar a esquerra o dreta, al gastador li caldrà solament un moviment minúscul, executat pràcticament en un pam quadrat, per girar, mentre que la pobra calderilla haurà de recórrer uns quants metres.

Doncs bé, més o menys això és el que passa a les estructures organitzatives comunes, ja siguin una petita empresa o un país. A l’Estat espanyol han posat Catalunya a la calderilla i quan algú des del centre de la busca, que és Madrid, mana girar, per petit que sigui el moviment, nosaltres ens fotem un tip de córrer, mentre que a la villa y corte amb prou feines es mouen. I vet aquí com, des de fa segles, anem pel món amb la llengua fora i amb els peus que ens toquen el cul.

La meva esperança és que passi com passava al pati del col·legi quan fèiem la serp: impulsats per la força centrífuga, els de la cua acabaven despresos de la resta. Com més triguem a sortir de la fila, més potent serà la força i més gran el perill que ens clavem una morrada. Deixem-nos anar abans no sigui massa tard i, encara que sigui a batzegades, comencem a caminar al nostre pas; llarg o curt però, al cap i a la fi, el nostre. Deixem de ser la calderilla d’una punyetera vegada.

Jaume Malgosa

La Vanguardia, 27/05/2012

Potser en Jaume té raó i ens cal deixar-nos anar de la fila quan abans millor, però s’ha d’anar amb compte i no és tant fàcil. Per començar, no és que nosaltres estiguem agafats a la fila, sinó que és ella qui ens agafa i no ens deixa marxar. Si la independència de Catalunya ens beneficiaria no ho sabem, depèn de molts factors; i, nosaltres, gent del carrer, no tenim tanta informació ni en sabem tant com per saber-ho amb certesa.